Sóc de Valls. Feia catorze anys que havia acabat els estudis d'FP. En aquells anys la universitat més propera era a Barcelona, i la meva família no tenia prou recursos per a "portar el nen a estudiar a Barcelona". Vaig fer la mili, i després a treballar, que a casa no hi havia gaires misses, que diguem. Sempre, però, em van quedar les ganes d'estudiar. Passaren els anys, vaig evolucionar molt en les feines que vaig fer, les empreses en el seu moment em van pagar molta formació i vaig arribar força amunt. Era casat, ens havíem comprat pis, hipoteca "al canto", però havia arribat un punt que ens guanyàvem bé la vida. Era el moment d'estudiar més.
Vaig començar a la UOC al febrer del 2000, ja n'havia sentit parlar. La UOC sens dubte m'ha canviat la vida. Justament a l'empresa auditora on treballava sempre m'havien posat bastons a les rodes perquè no volien que estudiés, no els interessava, tenien por que aprengués massa i els volés. Tres o quatre anys enrere ja s'havia establert la URV a Reus i Tarragona, i havia intentat matricular-m'hi, però l'empresa m'ho dificultava i no em deixava. S'ha de dir que cobrava molta "pasta" i es pensaven que, amb diners, s'arreglava tot.
Però les ganes d'estudiar van ser superiors i van fer que al final prengués una decisió, de les més importants a la meva vida. Vaig llençar el "megasou" que tenia per la finestra, els vaig engegar "allà" i em vaig plantar pel meu compte. El fet que pretenguessin no deixar-me estudiar ni a la UOC va sobreeixir del got i a partir d'aquell moment tot va canviar.
No he suspès mai cap assignatura, tinc una mitjana de notes molt alta. L'esforç és inexplicable i qui ho acaba pagant és la família. Ara ja tinc un fill de quatre anys, i això pesa.
Tinc el setanta per cent de la carrera feta i ja hi comences a veure una mica la punta. De fet, arriba un punt que es fa llarg i pesat. L'estrès, la feina, les PAC, la família... No es pot explicar. Només ho sap qui ho viu, què significa tot això.
El que tinc clar, que sense un "enginy" com la UOC no ho hauria pogut fer mai. Al pas que vaig (de dues en dues), em falten cinc o sis semestres. Ara ja he arribat massa amunt per a llençar la tovallola, tot i que, val a dir, més d'un cop he estat a punt de fer-ho.
Però, en definitiva, la satisfacció personal que et queda quan aproves, després d'un esforç considerable, és gratificant.
Gràcies, UOC.