Avui m'he despertat amb ganes de xerrera. Em dic Montse, però a casa em diuen Mone, i m'he estimat més fer servir aquest diminutiu, atesa la quantitat de Montses que hi ha per aquests indrets... Vaig néixer a Valladolid, de casualitat, ja que els meus pares, essent catalans, van viure a diferents indrets. Som 8 germans, 2 canàries, 3 catalans i 3 de Valladolid. Vàrem tornar a Barcelona quan jo tenia 5 anys i fins al 79 vaig viure allà. Estic casada, de moment (fa 25 anys), i tenim 3 fills, de 25 (els va fer ahir), 22 i 20 anys. Visc a Terrassa (de moment), també des de fa 26 anys. El 72 vaig començar periodisme a la UAB, però el fet del franquisme em va fer perdre les ganes, no sense haver gaudit d'un any de la gespa del campus, dels cafè-fòrums que ens muntaven al bar i de les proves esportives que ens oferien els "grisos". L'any següent vaig començar Econòmiques a la Central, però, a part dels grisos, una constant en la vida de tot estudiant de pro, ho vaig trobar bastant avorrit, i més quan ho compartia amb una feina d'auxiliar administratiu en un banc. És per això i per influència d'una amiga que estudiava Infermeria i del Dr. Gannon (una sèrie de TV) que em vaig decidir a provar sort amb el món dels hospitals. Vaig estudiar infermeria a l'Hospital del Mar i, per veure si trobava feina, compatible amb els estudis i les pràctiques, vaig estudiar secretaria mèdica. Però, quan estudiava segon, vaig pensar millor proves si t'agrada de veritat això dels hospitals i vaig buscar feina d'auxiliar d'infermeria. I desprès d'escampar currículums vaig trobar-la a Mútua de Terrassa en el torn de nit. A Mútua em vaig quedar dotze anys, ja que en acabar els estudis em van oferir una plaça d'infermera de nit a Intensius. Tanmateix, vaig trobar, o em va trobar, el meu home. Un cirurgià que no s'assemblava al Dr. Gannon sinó que el millorava. Morenàs de Jaén i que amb pijama verd estava per a menjar-se'l. Quan vaig fer els trenta, i els meus fills eren petits, vaig pensar que havia de canviar de feina per a evitar les guàrdies de dies festius i poder gaudir més d'ells. I, aprofitant la meva formació caòtica, em vaig passar al món de la gestió sanitària. Em vaig acomiadar de Mútua i vaig fer una diplomatura d'un any a ESADE de gestió hospitalària; i un altre cop a buscar feina. La vaig trobar a l'Hospitalet, a l'hospital de la Creu Roja, on sóc responsable dels subministraments (compres) des d'aleshores. Des de fa quatre anys es va unir al meu hospital un altre (Dos de maig) i hem anat creixent amb quatre ABS (centres d'atenció primària), un centre sociosanitari i una residència, i ara sóc responsable del departament que dóna servei logístic a tots els centres. La psicologia sempre m'ha agradat, i m'he format en àrees específiques per a les meves feines: D'infermeria, maneig de l'estrès, formació a grups (diabètics), habilitats empàtiques... De l'àrea de compres: comunicació persuasiva, tècniques d'anàlisi transaccional, PNL, negociació... Aquests setze anys al món de la gestió, i més aquests quatre últims, m'han fet veure la necessitat de cuidar-se un mateix i la poca cultura que tenim els "executius" que no disposem de formació específica ni d'eines per a afrontar ni els canvis, ni la pressió; i crec que he vist el meu futur. Quan sigui gran, d'aquí quatre anys (si és possible i, si no, seran més) vull, aprofitant la meva experiència en la jungla, dedicar-me a l'entrenament d'executius (entrenadora de persones que estan sotmeses a grans tensions i que no es donen compte fins que peten). M'ha sortit quasi un llibre. Gràcies per escoltar-me, ja us havia avisat que m'he aixecat xerraire.