Des del primer dia que es va parlar de la UOC que hi vaig veure un món infinit de possibilitats. Com la Marta Vinardell, sóc una persona que vaig haver de conèixer la UOC per a poder tenir un expedient brillant: no sentint-hi, et "perds" quantitat de material, això sense parlar de la sort de poder compaginar feina-família-estudis.
Vaig decidir-me definitivament l'any 1998 i no he modificat la meva presentació oficial: encara continuo amb la il·lusió intacta, malgrat alguns petits problemes derivats del que podríem dir-ne "morir d'èxit" de la UOC. En faig tanta propaganda que he aconseguit que tres persones del meu entorn s'hi apuntin i ja faci alguns semestres que hi són!
És més, si supero les tres a què m'he apuntat aquest semestre... només me'n queden dues per a acabar empresarials i ja estic planejant continuar amb ADE o Ciències del treball.
I això no és tot, ja que la comunicació virtual no ha estat impediment per a fer noves coneixences i noves amistats duradores.
