Aquells primers temps...

Ja fa uns quants anys, una tarda de primavera, vaig passar pel centre de Drassanes. Em volia informar sobre els estudis de Psicopedagogia, però vet aquí que s'iniciaven, a la UOC, els estudis d'Humanitats. Els continguts i objectius d'aquesta carrera s'adeien d'allò més amb les meves afeccions personals; o sigui que em vaig decidir a engegar la sol·licitud.

Ja feia algun temps que em ballava pel cap la idea d'estudiar alguna cosa, més per gust i per passar-m'ho bé que no pas de cara a possibles sortides professionals. Vaig omplir papers, em van seleccionar per al grup pilot i va començar una etapa molt important de la meva vida, que ara, quan la contemplo amb perspectiva, des del present, encara em sembla més apassionant que aleshores.

Em vaig haver d'enfrontar al repte informàtic. Com a contrapartida, el sistema era ideal per a la meva situació personal, ja que em permetia estudiar al meu aire, des de casa. Em feia il·lusió anar a les trobades, a les sortides que es programaven més enllà de les tasques obligatòries; una gran majoria del professorat em va semblar sempre molt bo i entusiasta, els companys i companyes, excel·lents. Podria explicar un feix d'anècdotes i de records entranyables. Alguns punts negatius, ja que al món res no assoleix la perfecció, de caire organitzatiu sobretot, han quedat esborrats o matisats pel valor de tota la resta de vivències.

De tot plegat destacaria aquells fòrums d'Humanitats, amb el contingut dels quals es podria editar una enciclopèdia. De les moltes coses que vaig arribar a enviar a aquells fòrums, algunes en vers i tot (!), us n'ofereixo una petita mostra que he trobat remenant velles carpetes. Començaré amb un sonet vinculat a un debat filosòfic sobre agnosticisme, en el qual mai no va mancar el sentit de l'humor. És del novembre del 1997, o sigui que ja fa set anys de la cosa:

"En aquest fòrum escrivim la crònica
Intranscendent, profunda, dia a dia,
I, doncs, amb una grisa filosofia
He d'admetre humilment que sóc agnòstica.

Si no volem mutar en ovella clònica
I pertànyer a escollida minoria,
Practiquem la virtut de l'empatia
I desenvolupem la veta irònica.

Així, doncs, amb empenta i a poc a poc
Cerquem resposta a grans qüestions vitals
Al mateix temps que fem volar pardals.

Posem-hi pebre, i optimisme, i foc,
I per rimar els darrers versos virtuals
No se m'acut res més que fer 'uoc, uoc'."



En una altra ocasió vaig enviar un Plany, a l'estil d'Ausiàs March, que va merèixer una llarga i elaborada resposta del professor Busquets, també en vers. Em limitaré a copiar-ne un trosset, per tal que en valoreu el contingut:

"Com viure ja sens uoc ni ordinador?
Com reeixir sens cent quaranta endolls?
Mes prou sabent que acabarem tots folls
Esmercem temps en folla connexió.
Ai, mos amants, qui engrunen los segons
En llit glaçat, d'oblit dolent-se tant,
Mentre jo só en vetlla i navegant
Per mars perduts d'encanteris pregons.

Per sempre més en va repòs cercant,
Rodolaré per fòrums i debats,
Car és aquest camí d'éssers orats.
Oïu mon plany, planyeu-vos, navegants."


I moltes coses més, encara. Els Nècnums organitzats pel Lluís Soravilla, aquell projecte de tuna -en una altra ocasió us puc fer arribar una versió catalana de Clavelitos que vaig escriure per a l'esdeveniment-, els sopars d'Humanitats a la Barceloneta, els sopars interestudis a altres llocs, les excursions culturals... I, sobretot, aquell primer moment, quan a la pantalleta del meu ordinador, nou de trinca, va aparèixer una frase màgica que va ser l'inici de tot: HOLA, JÚLIA COSTA, BENVINGUDA AL CAMPUS VIRTUAL...