Casada, mare de dos fills, treballant en jornada partida i, tot i això, volia fer alguna cosa per a mi, volia aprendre, tenia ganes de conèixer coses noves. Era al març del 97, quan estava al Palau de Mar de BCN i vaig veure un díptic que parlava d'una universitat nova, a distància, per Internet, moderna i en català. Feia temps que havia deixat d'estudiar, em feia respecte, no sabia si me'n sortiria, però volia provar-ho. Em vaig apuntar a Humanitats i va ser descobrir un món nou, ple d'històries, de viatges, d'amics i amigues, de fòrums, de debats, de noves tecnologies. Encara continuo, però ja veig el final. Mai, en aquests vuit anys, quan estudio al vespre no m'he sentit sola, perquè sé que, com jo, hi ha més gent que, a força de voluntat i constància, vol aprendre; i això és possible gràcies a tots i totes els qui heu treballat per fer possible aquesta universitat. Gràcies, UOC.