Recordo amb emoció, a final del 97, la trucada del tutor donant-me la benvinguda a la UOC i recordant-me el dia de l'entrevista, o les nombroses trobades presencials -que eren gairebé com anar d'excursió- i sentir-me acompanyat en les penes i fatigues pels mateixos companys de sempre, i per la "massa" creixent d'estudiants, moltes vegades anònima, però no per això menys visible (és molt fàcil distingir a l'Autònoma qui és estudiant de la UOC i qui no...).

D'altra banda, em plau molt que la majoria d'aportacions dels companys apuntin als sentiments i no pas al coneixement, i que la UOC sigui, a més del que ha de ser -una universitat que crea i gestiona coneixement entre els seus membres-, un grup de persones sensibles que construeixen una comunitat forta i amb personalitat pròpia.

Perquè... què seria un cap sense un cor que li dóna vida? Ben poca cosa, certament.

L'enhorabona a tots plegats per haver complert 10 anys amb la UOC!