Ara ja no sóc estudiant de la UOC. Aquest novembre passat, acabat de passar, vaig recollir el pseudotítol que ens van donar (ja ens arribarà el de veritat). Han estat tres anys una mica estressants, especialment amb el Pràcticum II, tot s'ha de dir.
Vivia a Madrid i, com que no sabia quant temps m'hi quedaria, no tenia sentit estudiar una carrera presencialment. El primer cop em vaig presentar a les proves de validació a la seu de la UOC de Madrid, sense saber que es feien a la llibreria catalana de vora la Puerta de Alcalá... Vaig arribar tard, el que vigilava les proves no parava de parlar pel mòbil, en una assignatura no sabia que havia de portar les PAC... Gairebé llenço per la borda un semestre de feina!
Ser estudiant de la UOC m'ha proporcionat experiències que no em podia imaginar. Entre els i les estudiants de la UOC hi ha una solidaritat curiosa. Em vaig trobar que havia de lliurar una PAC estant al mig de la muntanya sense connexió per cap lloc. Al final vaig anar a un hotel i vaig començar a explicar el meu problema a la recepcionista, que simplement em va fer passar darrere el taulell i em va dir "Tranquil·la, ja sé de què va, jo també sóc víctima de la UOC". I vaig poder lliurar la PAC sense retard!
Ser estudiant de la UOC em va permetre conèixer una miqueta més un company de la feina molt i molt tímid. Fèiem carreres diferents, però teníem la complicitat dels que passen pel mateix "calvari". Ja no hi és, ni a la feina ni a la UOC. Li va quedar el projecte de final de carrera per acabar. Si el món fos just, hauríem estat plegats a la graduació el novembre. La terrible malaltia no ho ha permès. El món, que no és just, ha perdut una persona meravellosa.