Era un diumenge de febrer del 2000. Llegint La Vanguardia vaig descobrir que finalment trobava la manera de ser universitari, amb tots els compromisos socials que això comporta. Mai no havia deixat de reciclar-me professionalment, però per circumstàncies de la vida no havia pogut accedir als estudis universitaris. El tríptic publicitari de la UOC -que encara conservo- que oferia la prova d'accés a > 25 anys em va fer somniar. Però quan vaig rebre el material, vaig tocar de peus a terra, quina feinada!!! Haig de reconèixer que va ser un any dur, compaginant la responsabilitat laboral amb la il·lusió universitària, però finalment tots els esforços van ser recompensats amb la fita assolida. Ja era membre de la comunitat universitària.

Ara, cada vegada que supero una prova de validació, recordo aquells moments i en gaudeixo, perquè penso, i amb orgull, que me'ls mereixo.

Finalment vull manifestar que, gràcies a la UOC, en situacions laborals conflictives i de vegades decebedores, aquests moments d'estudi i de relació universitària amb altres companys m'han ajudat a superar-les.

Un consultor em va dir: "Hi ha hagut generacions que han estudiat per tenir un treball per a tota la vida, ara a nosaltres ens cal estudiar tota la vida per a tenir un treball." Crec que hi podem estar tots d'acord.

L'esforç, a banda de ser gratificant, val la pena, de debò.