Havia intentat tres vegades iniciar una llicenciatura assistint a una universitat presencial. Sempre havia considerat indispensable la vivència directa, sentit la necessitat d'involucrar-me i participar-hi físicament, ser-hi, sentir-me envoltada dels companys i escoltar la veu dels professors, com una manera més fàcil de retenir els coneixements i aprendre'n. Però totes tres vegades vaig fracassar i ho vaig deixar. Em vaig cansar. Raons? La interferència d'altres activitats formatives relacionades amb la meva feina, les responsabilitats familiars, les guàrdies i, també, per l'esforç que em suposava desplaçar-me d'una ciutat a una altra.

Durant dos anys vaig veure els anuncis de la UOC a la premsa. Una companya va començar a estudiar Psicopedagogia... Una altra em va començar a animar per a fer la llicenciatura d'Humanitats...

Jo em resistia per la por a tot el que ens és desconegut. El poc domini de la informàtica. Anava mirant els anuncis... Vaig demanar informació de diverses llicenciatures. Incrèdula de sortir-me'n i desconfiant de l'èxit a causa de les experiències anteriors, vaig prendre la decisió.

El resultat és que he començat el tercer semestre. Perquè en poc temps vaig superar totes les meves recances, les meves pors. L'inici amb una assignatura que em semblava molt difícil es va convertir en un primer pas per a assolir la seguretat. L'afable, comprensiva, impagable comunicació amb el consultor, la tutora i els companys em va anar introduint en un món inesperat, gratificant i generós que avui no canviaria, tot i que no conec personalment ningú. Val la pena l'esforç i les hores de dedicació. Mai no et trobes sol tot i la distància. Sempre hi ha algú amb qui comparteixes l'objectiu d'aprendre.

Ara aprofito tota ocasió per a parlar de la UOC, de la seva organització, dels serveis que ofereix, dels seus excel·lents professors, de l'adaptabilitat del seu sistema que fa possible el que creia impossible... Em falten qualificatius.