Viure la virtualitat
El més difícil de treballar a la UOC és haver de traduir tot allò que passa al teu voltant en "llenguatge virtual". El que per a altres universitats és el més habitual, el que és "normal", per a la UOC es converteix molts cops en tot un tour de force on la imaginació és al poder, tant és de quin tema es parli.

Un tema estrella són les beques de mobilitat, és a dir, beques perquè la gent d'una universitat segueixi un curs en una altra universitat: "i els pagarem els desplaçaments, i l'habitatge, i els àpats, i... Molt bé, però per al que vol estudiar a la UOC, quins desplaçaments, habitatges i àpats li pagarem?".

En qüestions de cooperació en el desenvolupament el tema toca, de vegades, el surrealisme. "No, no, en principi, els voluntaris de la UOC no aniran a tal o tal país: la idea és que facin voluntariat des de casa [...] Sí, sí, des de casa i per mitjà d'un campus virtual, amb la sola ajuda del correu electrònic, una aula, un grup de treball". Hi ha qui encara no creu que l'e-learning pugui aportar res al desenvolupament dels països menys avançats.

De vegades, però, passa al revés. Recordo una reunió entre universitats per a parlar de temes d'ecologia i reciclatge: "Ah, tu ets el representant de la UOC? No ets real, no? Ets un holograma i tots et veiem però en realitat no ets aquí".

Sí, sí, la veritat és que la proporció de gent que conec sense haver-los vist mai cara a cara comença a ser preocupant.