La meva il·lusió era diplomar-me en Ciències Empresarials. La meva realitat era un contracte laboral en una assessoria a jornada partida, classes particulars d'EGB a l'hora baixa i set hores de feina els dissabtes en un taller de planxadora. A vint-i-dos anys ja vivia sola; les obligacions laborals m'absorbien els horaris de la universitat presencial, on només vaig poder assistir a les dues primeres classes. Donava voltes i més voltes al tema. Havia de trobar alguna manera d'aconseguir el meu objectiu. Érem a la dècada dels noranta. Encuriosida amb la irrupció de les noves tecnologies i les xarxes digitals, vaig descobrir la UOC: la universitat que s'adapta a les particularitats dels seus estudiants. M'he anat matriculant de les assignatures i les he anat superant amb la dedicació que requereix.
Era la meva fita, el meu projecte, la meva il·lusió. Em queien comentaris una mica mesquins: però si acabaràs quan tinguis trenta anys! Però si comences a vint-i-tres anys, on vas a parar! Si és l'edat d'acabar!
Tinc trenta anys, la setmana passada vaig formalitzar la meva sol·licitud del títol de Diplomada. És una de les millors coses que he fet a la meva vida. I he quedat enganxada a la UOC, fins al punt que he decidit matricular-me i cursar el segon cicle d'ADE.
