Doncs jo fa dotze semestres que estic per aquí! I probablement encara m'hi trobareu uns quants anys més, perquè quan acabi Ciències Empresarials aniré fent més enllà, encara que potser més relaxadament. Crec que una de les aportacions més importants de la UOC a la meva vida és que ha incorporat la formació contínua en els meus valors.

Recordo que quan m'hi vaig matricular per primer cop, cap a l'octubre de 1998, anava com qui diu de "sobrat". Feia anys que treballava de comptable, però no tenia cap mena de títol. Formació autodidacta i per rutina. Volia matricular-me a la universitat per a tenir un títol del que ja segur que sabia per la pràctica. Doncs bé, d'allò res de res. En Tomàs, el tutor, ja m'ho va advertir. Vaig aprendre que com més saps més t'adones que no saps res. De seguida em vaig adonar que anava molt però molt errat, i alhora també em vaig adonar que, més que un títol, de la UOC en podia treure coneixement. Ara em considero potser més llest, perquè en sé una mica més, del meu context professional, però més important encara, perquè sóc coneixedor de tot el que encara em resta per saber. I també sé que és amb constància i continuïtat que ho puc anar assolint per a dur-ho posteriorment a la pràctica diària en la meva feina de comptable, enriquint la tasca diària amb aportacions de valor afegit, coneixedores del que es parla; en definitiva, aportant coneixement a l'organització.

Dit d'una altra manera, ara el títol és important, però no és la raó que jo estigui matriculat a la UOC. Hi ha quelcom més important, que és l'enriquiment, malauradament no econòmic, però sí professional i personal.

La llàstima és que hi hagi arribat massa tard, o potser vaig néixer jo massa aviat. Ara el més difícil, més que els continguts dels mòduls, és fer-ho compatible amb la vida familiar. Fer compatibles els estudis amb el fet de poder pujar feliços un parell de criatures, ara d'onze i set anys, a qui considero que ja he robat prou hores de gaudir del seu pare. És la part més difícil i l'única per la qual renunciaria a continuar estudiant si calgués. Evidentment també és mercès a la comprensió i la tolerància de la meva dona que jo continuo estudiant. Cada cop que trec una bona nota ho celebrem com si l'haguéssim treta tots dos. L'esforç és de tots dos. Si ella no carregués el gruix de les feixugues tasques familiars seria difícil continuar una carrera, malgrat les facilitats de la UOC quant a temps i espai. És realment un treball d'equip fer compatible la formació continuada amb la família. I si dins l'equip familiar alguna tasca té més mèrit que una altra, no és pas la meva la que guanya.

Després de tots aquests esforços, alegries i penes, temps, emocions..., podeu pensar que el títol és l'única cosa important? Realment, no.

Com el Barça, que és més que un club, la UOC significa per a molts de nosaltres més que una universitat.