Fa quatre anys em semblava que era una dona "gran", i ara em sento tan jove!

Quan vaig acabar Magisteri (fa mil anys) volia continuar estudiant; la música em semblava que havia de ser el meu camí... però la feina, els fills i potser una vocació equivocada van acabar per omplir-me totes i cadascuna de les hores.

Quan el petit tenia quatre anys em vaig començar a adonar que començava a tenir temps, podia llegir novel·les, brodar, muntar una petita coral... I amb el temps, les ganes... Quan vaig conèixer la UOC se'm van obrir totes les portes... Podia continuar estudiant sense deixar de treballar o atendre els fills com es mereixien, continuar amb la coral, muntar exposicions i saraus a l'escola i dedicar-me una estoneta cada dia per a mi... un gran descobriment!
Però no tot són flors i violes. Al principi era massa exigent amb mi mateixa, si no treia una A en les activitats em sentia malament; l'aclaparament dels exàmens, ja que buscava les matrícules d'honor per a demostrar a casa que no perdia el temps! Per sort últimament s'havien suavitzat amb l'invent de l'avaluació contínua i ja no em calia demostrar res a ningú... Després, la malaltia del meu fill... alts i baixos que amb la UOC o sense m'haurien fet mal de totes maneres.

Però hi havien els premis a la creació virtual, els fòrums, els debats, els companys i companyes animant, compartint... quanta vida!

Gràcies a la UOC ara tinc uns nous estudis, nous amics, no estic mai sola i gaudeixo amb les noves tecnologies... I si tot va bé, penso continuar amb el doctorat, trigui el que trigui, perquè per a mi representa estar "connectada" amb la vida.